dimarts, d’agost 31, 2004

 

Simple cant a totes hores.

Cada dia, foc, travesses
la tenebra i em redreces
del confús i sord corrent:
entre el somni, vana festa,
i el matí, dura congesta,
sóc un arbre contra el vent.

Pluja recta del migdia
que les pedres incendia
fes-me rígid, fes-me sec.
Prou en aigües de la tarda,
quan la set em fa basarda,
la frescor serena bec.

Però tu, flam de la posta,
no m’enganyis amb resposta
vagarosa de sentit.
Dura nit d’estrelles altes,
a silenci nu m’exaltes
i reneix el foc marcit.

Deixaré flames i sostre
per anar cap al teu rostre,
perillosa summitat.
Ajudeu-me, flames mortes,
vent gelat i closes portes,
a obrir-me de bat a bat.


Joan Vinyoli.El Callat.Ed.Empúries

|

diumenge, d’agost 15, 2004

 

L'urpa cega del tigre

“Què és en definitiva, el passat,
sinó el que nosaltres decidim recordar?

AMY TAN

Una memòria, com ho diria?, d’aurores blaves, de silencis fecunds, només perceptibles perquè del mar m’arriba la fonda veu dels dies de glòria.
Un crepuscle encès damunt la platja, vora les barques, i l’oratjol fregant-me la pell salnitrosa.
Un silenci prim, a la tarda, que copsa l’absència dura, la fèrtil escuma blanca, les hores s’allarguen com les dunes del desert, mentre puja d’enllà no sé on el regust de salives mesclades al més bell principi de tots.
Damunt del paper arrugat del desig s’alça, poderosa, l’escriptura que llima l’aspre contorn de l’avenc on cauen gestes sense nom, unglades d’àcida pluja, sorda ràbia de fera muda.
El passat perviu només si nosaltres volem? ¿Com destriar, doncs, goig i dolor, l’amarga fel de les carícies, el calze que vàrem beure contra les cordes i la dolça fragància del plaer per ventura protegits per les mates de ginesta florida...?
Un silenci de fum i penombres buida la pineda, estotja records perfumats, fulles escampades pel vent que, d’amagat, escoltes, mentre cerques la senda del retorn.
Un silenci trenat pel temps eixorc i l’urpa cega del tigre banda fora de la gàbia, s’estén i et fibla com una nafra, et cou dins l’ànima com un carbó roent.


Jean Serra.Convocat Silenci. Ed.3i4

|

dimarts, d’agost 03, 2004

 

San Diego Serenade

I never saw the morning 'til I stayed up all night
I never saw the sunshine 'til you turned out the light
I never saw my hometown until I stayed away too long
I never heard the melody, until I needed a song.

I never saw the white line, 'til I was leaving you behind
I never knew I needed you 'til I was caught up in a bind
I never spoke 'I love you' 'til I cursed you in vain,
I never felt my heartstrings until I nearly went insane.

I never saw the east coast 'til I move to the west
I never saw the moonlight until it shone off your breast
I never saw your heart 'til someone tried to steal,
tried to steal it away
I never saw your tears until they rolled down your face.


Tom Waits. The heart of saturday night (1974)


|

This page is powered by Blogger. Isn't yours?