diumenge, d’agost 15, 2004
L'urpa cega del tigre
“Què és en definitiva, el passat,
sinó el que nosaltres decidim recordar?
AMY TAN
Una memòria, com ho diria?, d’aurores blaves, de silencis fecunds, només perceptibles perquè del mar m’arriba la fonda veu dels dies de glòria.
Un crepuscle encès damunt la platja, vora les barques, i l’oratjol fregant-me la pell salnitrosa.
Un silenci prim, a la tarda, que copsa l’absència dura, la fèrtil escuma blanca, les hores s’allarguen com les dunes del desert, mentre puja d’enllà no sé on el regust de salives mesclades al més bell principi de tots.
Damunt del paper arrugat del desig s’alça, poderosa, l’escriptura que llima l’aspre contorn de l’avenc on cauen gestes sense nom, unglades d’àcida pluja, sorda ràbia de fera muda.
El passat perviu només si nosaltres volem? ¿Com destriar, doncs, goig i dolor, l’amarga fel de les carícies, el calze que vàrem beure contra les cordes i la dolça fragància del plaer per ventura protegits per les mates de ginesta florida...?
Un silenci de fum i penombres buida la pineda, estotja records perfumats, fulles escampades pel vent que, d’amagat, escoltes, mentre cerques la senda del retorn.
Un silenci trenat pel temps eixorc i l’urpa cega del tigre banda fora de la gàbia, s’estén i et fibla com una nafra, et cou dins l’ànima com un carbó roent.
Jean Serra.Convocat Silenci. Ed.3i4
|
sinó el que nosaltres decidim recordar?
AMY TAN
Una memòria, com ho diria?, d’aurores blaves, de silencis fecunds, només perceptibles perquè del mar m’arriba la fonda veu dels dies de glòria.
Un crepuscle encès damunt la platja, vora les barques, i l’oratjol fregant-me la pell salnitrosa.
Un silenci prim, a la tarda, que copsa l’absència dura, la fèrtil escuma blanca, les hores s’allarguen com les dunes del desert, mentre puja d’enllà no sé on el regust de salives mesclades al més bell principi de tots.
Damunt del paper arrugat del desig s’alça, poderosa, l’escriptura que llima l’aspre contorn de l’avenc on cauen gestes sense nom, unglades d’àcida pluja, sorda ràbia de fera muda.
El passat perviu només si nosaltres volem? ¿Com destriar, doncs, goig i dolor, l’amarga fel de les carícies, el calze que vàrem beure contra les cordes i la dolça fragància del plaer per ventura protegits per les mates de ginesta florida...?
Un silenci de fum i penombres buida la pineda, estotja records perfumats, fulles escampades pel vent que, d’amagat, escoltes, mentre cerques la senda del retorn.
Un silenci trenat pel temps eixorc i l’urpa cega del tigre banda fora de la gàbia, s’estén i et fibla com una nafra, et cou dins l’ànima com un carbó roent.
Jean Serra.Convocat Silenci. Ed.3i4
