diumenge, de maig 13, 2007
Tornen les veus
Tornen de nit.
Són ara més subtils i quasi
inaudibles, però igualment fidels.
Em porten el teu nom i l'aire
molsa del vell pinar sense brossall.
Per elles sé que sóc i que ets en mi.
Veus de nosaltres,
com una mà.
Xavier Macià. Amb el temps a favor. Edicions 62
diumenge, d’octubre 08, 2006
Treva
Només pretenc un instant
per bressolar preguntes
i una espatlla on reclinar-me
sense fer-ne cap:
ni de qui és l’espatlla
ni d’on ve l’instant
Llum de claraboia, Cèlia Sánchez-Mústich
Gràcies, Bitxo!
dimarts, de juliol 04, 2006
Serenitat de cercles
hem vist ja tants vaixells salpar.
a l'horitzó un velam pot ser un núvol
o potser l'estela d'un record.
però quin temps estrany ens creix a dintre.
tots els ports de totes les ciutats
tenen un nom.
secretament l'hem buscat
pels viaranys de la paraula.
secretament tu i jo,
al fons de la paraula
o entre la remor dels dies.
Anna Montero. Serenitat de Cercles. Proa (2004)
dilluns, de juny 26, 2006
Suïcida
TU, suïcida, coratjós covard,
tries el dia, l´hora i el segon.
Guanyes per mà l´Intrús; l´afer és teu.
Com un déu interí, però resolt,
dalles la teva sort, botxí de tu,
un caprici cancel.les de l´atzar.
Provoques a tot risc, per a tu sol,
l´anhelada ruptura del secret
que amb tant de zel preserven els de Dalt.
Pere IV
dimarts, de juny 13, 2006
No et veuré més
És la pell violeta d’una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d’or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d’or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m’he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s’adorm en els seus dits.
Joan Margarit.
dijous, de desembre 01, 2005
Sal oberta
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
Maria-Mercè Marçal
dimecres, de novembre 09, 2005
Cançó del desig farsant
CAMINEM SOTA ELS ESTELS.
CAMINEM, MARIA...
JA HAN CALLAT TOTS ELS BRUELS.
JA S'HAN FOS TOTS ELS ANHELS
DEL DIA.
CAMINEM PELS EMPEDRATS
LLUNY DEL GRIS XIVARRI.
CAMINEM ENAMORATS
ENTRE EL PÈL DE TOTS ELS GATS
DEL BARRI.
JO JA SÉ QUE EL TEU INSTINT
VA SEGONS LES HORES.
QUE JO SÓC EL QUART O EL QUINT.
QUE ELS TEUS ULLS ESTAN MENTINT
QUAN PLORES.
JO JA SÉ EL PEUET LLEUGER
TOTS ELS PUNTS QUE ET CALÇA.
TAMBÉ SÉ QUE MORIRÉ
I, MARIA, TAMBÉ SÉ
QUE ETS FALSA.
MES AIXÒ NO HI FA CAP PES
A LES NOSTRES VIDES
I EN EL MÓN POC QUE HI HA RES
COM FILAR ENTRE BES I BES
MENTIDES.
NOSTRES VENES PER L'ENGANY
PODEN AJUNTAR-SE
I PEL TEU NEGUIT ESTRANY
SERÉ SEMPRE UN BON COMPANY
DE FARSA.
CAMINEM SOTA ELS ESTELS.
CAMINEM, MARIA...
JA HAN CALLAT TOTS ELS BRUELS.
JA S'HAN FOS TOTS ELS ANHELS
DEL DIA.
Josep Maria de Sagarra
divendres, d’octubre 14, 2005
Cementiri de Sinera (II)
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu
|
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu
dimarts, d’agost 30, 2005
Passeu, passeu...
No sé per quin estrany motiu, potser "mal fario" o com deia Juan Ramón Jiménez: "A la minoría, siempre", no puc aparèixer a "Catapings" amb l'URL de sempre, és per això que, fins que no estigui arreglat el problema, haureu d'entrar per la rebotiga. "Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos", que deia aquell. En fi...que sóc AQUÍ.
Naveguem, naveguem...encara.
dilluns, d’agost 15, 2005
Nit infinita
I fujo esfereïda
com si un fantasma ignot em perseguís
per abocar-me al pou de les tenebres.
I no és pensar en la mort allò que em glaça:
Thànatos no pastura cap indret
no fecundat per l’hàlit de la vida.
Però la dansa fosca dels espais,
sense esperança d’albes ni crepuscles,
em feia cavalcar terrors sens nombre
damunt el marge tètric del no-res.
Esther Martínez-Pastor. Òrbita (1994)
|
com si un fantasma ignot em perseguís
per abocar-me al pou de les tenebres.
I no és pensar en la mort allò que em glaça:
Thànatos no pastura cap indret
no fecundat per l’hàlit de la vida.
Però la dansa fosca dels espais,
sense esperança d’albes ni crepuscles,
em feia cavalcar terrors sens nombre
damunt el marge tètric del no-res.
Esther Martínez-Pastor. Òrbita (1994)
dijous, de juny 30, 2005
La lune s'attristait...
La lune s'attristait. Des séraphins en pleurs
Rêvant, l'archet aux doigts, dans le calme des fleurs
Vaporeuses, tiraient de mourantes violes
De blancs sanglots glissant sur l'azur des corolles.
C'était le jour béni de ton premier baiser.
Ma songerie aimant à me martyriser
S'enivrait savamment du parfum de tristesse
Que même sans regret et sans déboire laisse
La cueillaison d'un Rêve au coeur qui l'a cueilli.
J'errais donc, l'oeil rivé sur le pavé vieilli
Quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue
Et dans le soir, tu m'es en riant apparue
Et j'ai cru voir la fée au chapeau de clarté
Qui jadis sur mes beaux sommeils d'enfant gaté
Passait, laissant toujours de ses mains mal fermées
Neiger de blancs bouquets d'étoiles parfumées.
Stéphane Mallarmé
|
Rêvant, l'archet aux doigts, dans le calme des fleurs
Vaporeuses, tiraient de mourantes violes
De blancs sanglots glissant sur l'azur des corolles.
C'était le jour béni de ton premier baiser.
Ma songerie aimant à me martyriser
S'enivrait savamment du parfum de tristesse
Que même sans regret et sans déboire laisse
La cueillaison d'un Rêve au coeur qui l'a cueilli.
J'errais donc, l'oeil rivé sur le pavé vieilli
Quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue
Et dans le soir, tu m'es en riant apparue
Et j'ai cru voir la fée au chapeau de clarté
Qui jadis sur mes beaux sommeils d'enfant gaté
Passait, laissant toujours de ses mains mal fermées
Neiger de blancs bouquets d'étoiles parfumées.
Stéphane Mallarmé
diumenge, de maig 29, 2005
Gralles
No és bo que un home pensi massa
en les coses passades-el rierol
vora la casa, amb l'avinguda
de joncs i ridortes, i el remoreig
de l'aigua pel salt de la granota.
La tarda es pot tòrcer en qualsevol moment.
Si un ocell canvia brusc el rumb del seu vol
o un pètal tremola en el parterre del jardí,
pot ser que la vida s'aturi un instant
i ja res torni a ser el que era.
¿Qui ha dut fins aquí el so esquerdat
de les gralles?
Xavier Macià. Amb temps a favor. Ed.62
|
en les coses passades-el rierol
vora la casa, amb l'avinguda
de joncs i ridortes, i el remoreig
de l'aigua pel salt de la granota.
La tarda es pot tòrcer en qualsevol moment.
Si un ocell canvia brusc el rumb del seu vol
o un pètal tremola en el parterre del jardí,
pot ser que la vida s'aturi un instant
i ja res torni a ser el que era.
¿Qui ha dut fins aquí el so esquerdat
de les gralles?
Xavier Macià. Amb temps a favor. Ed.62
dissabte, de maig 21, 2005
Sol cec
Carles Camps. 
Mira aquests arbres grocs
L'estesa de les fulles als seus peus.
¡La bellesa en mutació!
Som nosaltres els que ho veiem,
I no podríem ser res més que això:
Una mica de temps que veu el pas del temps
-el dolor transformat en sofriment.
¿Com vols, doncs, que trobem consol en res
si només som si som part del que fuig,
però tenim ànsia de durar?
¿O de debò creus que hem de tancar els ulls
i anticipar-nos resignadament
a l'extrema ceguesa que ens fa ser,
tot, un Sol Cec?
|
Mira aquests arbres grocs
L'estesa de les fulles als seus peus.
¡La bellesa en mutació!
Som nosaltres els que ho veiem,
I no podríem ser res més que això:
Una mica de temps que veu el pas del temps
-el dolor transformat en sofriment.
¿Com vols, doncs, que trobem consol en res
si només som si som part del que fuig,
però tenim ànsia de durar?
¿O de debò creus que hem de tancar els ulls
i anticipar-nos resignadament
a l'extrema ceguesa que ens fa ser,
tot, un Sol Cec?
dissabte, d’abril 30, 2005
Ombres
Sovint, en dies grisos, s'escapen cor i mans
per a burxar en les restes d'una vida
que han enrunat paraules
mal dites o mig dites.
I és hora
d'un sil.labari nou,
potser d'un nou silenci,
que ofegui al gorg d'un temps madur
les albes que envelliren
de cop, sense indulgència.
Perquè ens comença a tremolar la veu
en totes les mentides.
Ombres. Francesc Garriga Barata. Ed.Proa
|
per a burxar en les restes d'una vida
que han enrunat paraules
mal dites o mig dites.
I és hora
d'un sil.labari nou,
potser d'un nou silenci,
que ofegui al gorg d'un temps madur
les albes que envelliren
de cop, sense indulgència.
Perquè ens comença a tremolar la veu
en totes les mentides.
Ombres. Francesc Garriga Barata. Ed.Proa
dissabte, d’abril 09, 2005
Si el mar tingués baranes
Sal oberta...
Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.
Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
No ho sents? S’obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!
I és aquí on et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,
pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.
Maria-Mercè Marçal. Sal Oberta (1982)
|
Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.
Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
No ho sents? S’obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!
I és aquí on et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,
pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.
Maria-Mercè Marçal. Sal Oberta (1982)
dimarts, d’abril 05, 2005
Foc mort
Vinyoli...
Com arribar a l'incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l'obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.
Joan Vinyoli. El Callat.
|
Com arribar a l'incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l'obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.
Joan Vinyoli. El Callat.
dissabte, d’abril 02, 2005
Poema amb saxo
Ariadna...
Demanes whisky,
pels glaçons,
demanes gotes que ens colpegin
i ens besin els cops,
que ens amarin el sexe,
demanes balls dòcils,
ulls que cerquin ulls amb delit,
demanes amor a crits, i saxo i jazz,
apuges volums,
grapeges la fosca,
i demanes foc,
et regires,
puges i m'aculls
sota els teus dominis d'home
i, per demanar, demanes més.
Esther Albert. Ariadna i el senyor Q
|
Demanes whisky,
pels glaçons,
demanes gotes que ens colpegin
i ens besin els cops,
que ens amarin el sexe,
demanes balls dòcils,
ulls que cerquin ulls amb delit,
demanes amor a crits, i saxo i jazz,
apuges volums,
grapeges la fosca,
i demanes foc,
et regires,
puges i m'aculls
sota els teus dominis d'home
i, per demanar, demanes més.
Esther Albert. Ariadna i el senyor Q
dimarts, de gener 04, 2005
Joan Fuster. Aforismes
Aforismes.
Temeu l'home d'un sol periòdic.
I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu era de ser cornut!
Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
Estat totalitari? No és això una tautologia?
Ah, si pogués triar les meves indignacions!
L'únic consol de ser mortal és que els altres ho són tant com tu, o més.
La por gairebé sempre és voluntària.
Joan Fuster. Aforismes. Ed.Bromera (2000)
|
Temeu l'home d'un sol periòdic.
I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu era de ser cornut!
Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
Estat totalitari? No és això una tautologia?
Ah, si pogués triar les meves indignacions!
L'únic consol de ser mortal és que els altres ho són tant com tu, o més.
La por gairebé sempre és voluntària.
Joan Fuster. Aforismes. Ed.Bromera (2000)
dilluns, de gener 03, 2005
A bocanit
A bocanit.
S’han florit al calaix de la memòria
les fulles que portaven impreses a puny
tots els sotracs d’un viatge cansat i llarg
i es marceixen ara acolorint-se de groc.
Tantes coses havien tingut la vàlua de l’or
que, ara ennegrit, sembla el cruany de la fusta.
Tantes d’elles s’han perdut pel camí de l’oblit
que ara saps en dany que res no és important.
Totes aquelles espurnes de llavis cauen ara
com inconsistents busques que mai no acaben
d’arribar al fons, no se sap si ha estat realitats.
Al final del temps, tot és lleu i inconstant.
Marcel Maronas. A bocanit. Viena Edicions
|
S’han florit al calaix de la memòria
les fulles que portaven impreses a puny
tots els sotracs d’un viatge cansat i llarg
i es marceixen ara acolorint-se de groc.
Tantes coses havien tingut la vàlua de l’or
que, ara ennegrit, sembla el cruany de la fusta.
Tantes d’elles s’han perdut pel camí de l’oblit
que ara saps en dany que res no és important.
Totes aquelles espurnes de llavis cauen ara
com inconsistents busques que mai no acaben
d’arribar al fons, no se sap si ha estat realitats.
Al final del temps, tot és lleu i inconstant.
Marcel Maronas. A bocanit. Viena Edicions
dissabte, de desembre 11, 2004
En saber-ho
Vaig aixecar la tassa de cafè
conduint-la
des de la taula als llavis com si res
i ni tan sols
em va tremolar el pols.
"M'alegro per tu",
(vaig dir-li mentre
un estrèpit de vidres
(que es trencaven
rodava dintre meu...
Jordi Cienfuegos
|
conduint-la
des de la taula als llavis com si res
i ni tan sols
em va tremolar el pols.
"M'alegro per tu",
(vaig dir-li mentre
un estrèpit de vidres
(que es trencaven
rodava dintre meu...
Jordi Cienfuegos
dilluns, de desembre 06, 2004
Interior
Entren bocins del dia
per la finestra.
minuciosament dispose
els colors de l’íntima desfeta.
el blau de l’horitzó,
la finestra i el plec d’una veu
o l’ull que mira
i la llum
que entre cendres calla.
Serenitat de cercles. Anna Montero
|
per la finestra.
minuciosament dispose
els colors de l’íntima desfeta.
el blau de l’horitzó,
la finestra i el plec d’una veu
o l’ull que mira
i la llum
que entre cendres calla.
Serenitat de cercles. Anna Montero
dijous, de novembre 25, 2004
Serenitat de cercles
S'escola lent el murmuri dels mots,
l'aigua secreta
sota el bram del carrer
quan a poc a poc veus passar
els estranys i les hores,
i res no atura aquest corrent
incert o mineral,
la saba elemental d'una altra terra.
Serenitat de cercles. Anna Montero. Proa 2004
|
l'aigua secreta
sota el bram del carrer
quan a poc a poc veus passar
els estranys i les hores,
i res no atura aquest corrent
incert o mineral,
la saba elemental d'una altra terra.
Serenitat de cercles. Anna Montero. Proa 2004
dilluns, de novembre 22, 2004
Tendresa
Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.
Ah!, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Lluís Llach. 9 (1998)
|
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.
Ah!, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Lluís Llach. 9 (1998)
diumenge, de novembre 21, 2004
Bob Dylan plays love songs (II). Idiot wind
...I can't feel you anymore, I can't even touch the books you've read
Every time I crawl past your door, I been wishin' I was somebody else instead.
Down the highway, down the tracks, down the road to ecstasy,
I followed you beneath the stars, hounded by your memory
And all your ragin' glory.
I been double-crossed now for the very last time and now I'm finally free,
I kissed goodbye the howling beast on the borderline which separated you from me.
You'll never know the hurt I suffered nor the pain I rise above,
And I'll never know the same about you, your holiness or your kind of love,
And it makes me feel so sorry.
Idiot wind, blowing through the buttons of our coats,
Blowing through the letters that we wrote...
Bob Dylan. Blood on the tracks. 1975
|
Every time I crawl past your door, I been wishin' I was somebody else instead.
Down the highway, down the tracks, down the road to ecstasy,
I followed you beneath the stars, hounded by your memory
And all your ragin' glory.
I been double-crossed now for the very last time and now I'm finally free,
I kissed goodbye the howling beast on the borderline which separated you from me.
You'll never know the hurt I suffered nor the pain I rise above,
And I'll never know the same about you, your holiness or your kind of love,
And it makes me feel so sorry.
Idiot wind, blowing through the buttons of our coats,
Blowing through the letters that we wrote...
Bob Dylan. Blood on the tracks. 1975
diumenge, de novembre 14, 2004
Bob Dylan plays love songs (Part I)
When your mother sends back all your invitations
And your father to your sister he explains
That you're tired of yourself and all of your creations
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all of the flower ladies want back what they have lent you
And the smell of their roses does not remain
And all of your children start to resent you
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all the clowns that you have commissioned
Have died in battle or in vain
And you're sick of all this repetition
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
When all of your advisers heave their plastic
At your feet to convince you of your pain
Trying to prove that your conclusions should be more drastic
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all the bandits that you turned your other cheek to
All lay down their bandanas and complain
And you want somebody you don't have to speak to
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Bob Dylan. Highway 61 Revisited. 1967
|
And your father to your sister he explains
That you're tired of yourself and all of your creations
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all of the flower ladies want back what they have lent you
And the smell of their roses does not remain
And all of your children start to resent you
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all the clowns that you have commissioned
Have died in battle or in vain
And you're sick of all this repetition
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
When all of your advisers heave their plastic
At your feet to convince you of your pain
Trying to prove that your conclusions should be more drastic
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Now when all the bandits that you turned your other cheek to
All lay down their bandanas and complain
And you want somebody you don't have to speak to
Won't you come see me, Queen Jane?
Won't you come see me, Queen Jane?
Bob Dylan. Highway 61 Revisited. 1967
dimarts, de novembre 09, 2004
És quan dormo que hi veig clar.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
J.V Foix
|
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
J.V Foix
dimarts, de novembre 02, 2004
La fi del món
Hi ha aquell moment en què estàs sol
i res no té sentit,
quan arribes al fons
de tot allò que et pot passar.
La fi del món.
Fins la teva pena cedeix
i el dolor es petrifica.
Et sents ben sol,
sense ni tu mateix.
Llavors, cal tornar enrere,
entre els homes.
Perquè en aquests moments,
fins per plorar cal tornar allà
on recomença tot, entre la gent.
Xavier Macià. Amb temps a favor.Ed.62
|
i res no té sentit,
quan arribes al fons
de tot allò que et pot passar.
La fi del món.
Fins la teva pena cedeix
i el dolor es petrifica.
Et sents ben sol,
sense ni tu mateix.
Llavors, cal tornar enrere,
entre els homes.
Perquè en aquests moments,
fins per plorar cal tornar allà
on recomença tot, entre la gent.
Xavier Macià. Amb temps a favor.Ed.62
dissabte, d’octubre 30, 2004
Després de tot
Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l’abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d’això i tot això, perquè el subtil
mirall que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.
Després de tot. M.M Pol/Ed.Proa 2002
|
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l’abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d’això i tot això, perquè el subtil
mirall que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.
Després de tot. M.M Pol/Ed.Proa 2002
diumenge, d’octubre 10, 2004
Mester d'amor
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Que hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
Amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veure el temor:
Besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
I si et quedava enyor
Besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat Papasseit
|
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Que hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
Amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veure el temor:
Besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
I si et quedava enyor
Besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat Papasseit
dimecres, de setembre 22, 2004
Dissortat Mickey Mouse
“Pobre Mickey Mouse”
mussiten veus borratxes de sirenes.
Pobre Mickey Mouse,
l’aspecte fred de Minnie t’ha sobtat.
No t’ho podies cavil.lar,
però els seus mots tallaven com ganivets o ullals.
I avui t’ha dit que no
que prou
que mai més, Mickey Mouse.
I tot s’ha ensorrat:
la plàstica felicitat americana s’ha ensorrat,
l’efímera felicitat burgesa.
I una fogonada t’ha crescut consciència endins:
l’angoixa,
el marejol...
“Pobre Mickey Mouse”
mussiten veus borratxes de sirenes.
Camines, Mickey Mouse,
per avingudes buides com la nit,
humides pobrament
d’aquesta gasa d’aigua com un plor,
tacades de neons obscens.
Passeges, Mickey Mouse, fantasma amb gavardina.
les sabates roges esclafeixen com assots al terra brut.
La nit és una rata de mil rostres
i tu ets ara una rata trista.
I rates-dones mouen cues, mouen llavis, mouen culs
i et pregunten ¿quines coses, rata trista?
Però buscaràs abans un bar on ofegar el teu honor,
el teu homor...i el teu bon nom: Mickey Mouse, de Disney.
I al cap dels whiskys màgics n’eixiràs
i respondràs a la veu de rata-dona de neó que et diga
¿quines coses, rata trista?
I junts marxareu bulevard avall
i no voldràs saber el llit en què t’aixecaràs demà.
Mata-rates (i altres vicis). Elies Barberà. Poesia 3i4
|
mussiten veus borratxes de sirenes.
Pobre Mickey Mouse,
l’aspecte fred de Minnie t’ha sobtat.
No t’ho podies cavil.lar,
però els seus mots tallaven com ganivets o ullals.
I avui t’ha dit que no
que prou
que mai més, Mickey Mouse.
I tot s’ha ensorrat:
la plàstica felicitat americana s’ha ensorrat,
l’efímera felicitat burgesa.
I una fogonada t’ha crescut consciència endins:
l’angoixa,
el marejol...
“Pobre Mickey Mouse”
mussiten veus borratxes de sirenes.
Camines, Mickey Mouse,
per avingudes buides com la nit,
humides pobrament
d’aquesta gasa d’aigua com un plor,
tacades de neons obscens.
Passeges, Mickey Mouse, fantasma amb gavardina.
les sabates roges esclafeixen com assots al terra brut.
La nit és una rata de mil rostres
i tu ets ara una rata trista.
I rates-dones mouen cues, mouen llavis, mouen culs
i et pregunten ¿quines coses, rata trista?
Però buscaràs abans un bar on ofegar el teu honor,
el teu homor...i el teu bon nom: Mickey Mouse, de Disney.
I al cap dels whiskys màgics n’eixiràs
i respondràs a la veu de rata-dona de neó que et diga
¿quines coses, rata trista?
I junts marxareu bulevard avall
i no voldràs saber el llit en què t’aixecaràs demà.
Mata-rates (i altres vicis). Elies Barberà. Poesia 3i4
divendres, de setembre 03, 2004
París
París plou com tu plous capvespres àngels,
migdies llargs i foc en l’abraçada.
París besa amb els llavis amb què em beses
els besos més abril, més mar en calma.
París camina el pas que tu camines.
París té el teu somriure, lluna i alba.
Marc Granell. Versos per a Anna (fragment).Ed.Bromera
Ara mateix sona a la rebotiga: Carla Bruni. Quelqu'un ma dit
|
migdies llargs i foc en l’abraçada.
París besa amb els llavis amb què em beses
els besos més abril, més mar en calma.
París camina el pas que tu camines.
París té el teu somriure, lluna i alba.
Marc Granell. Versos per a Anna (fragment).Ed.Bromera
Ara mateix sona a la rebotiga: Carla Bruni. Quelqu'un ma dit
dimarts, d’agost 31, 2004
Simple cant a totes hores.
Cada dia, foc, travesses
la tenebra i em redreces
del confús i sord corrent:
entre el somni, vana festa,
i el matí, dura congesta,
sóc un arbre contra el vent.
Pluja recta del migdia
que les pedres incendia
fes-me rígid, fes-me sec.
Prou en aigües de la tarda,
quan la set em fa basarda,
la frescor serena bec.
Però tu, flam de la posta,
no m’enganyis amb resposta
vagarosa de sentit.
Dura nit d’estrelles altes,
a silenci nu m’exaltes
i reneix el foc marcit.
Deixaré flames i sostre
per anar cap al teu rostre,
perillosa summitat.
Ajudeu-me, flames mortes,
vent gelat i closes portes,
a obrir-me de bat a bat.
Joan Vinyoli.El Callat.Ed.Empúries
|
la tenebra i em redreces
del confús i sord corrent:
entre el somni, vana festa,
i el matí, dura congesta,
sóc un arbre contra el vent.
Pluja recta del migdia
que les pedres incendia
fes-me rígid, fes-me sec.
Prou en aigües de la tarda,
quan la set em fa basarda,
la frescor serena bec.
Però tu, flam de la posta,
no m’enganyis amb resposta
vagarosa de sentit.
Dura nit d’estrelles altes,
a silenci nu m’exaltes
i reneix el foc marcit.
Deixaré flames i sostre
per anar cap al teu rostre,
perillosa summitat.
Ajudeu-me, flames mortes,
vent gelat i closes portes,
a obrir-me de bat a bat.
Joan Vinyoli.El Callat.Ed.Empúries
diumenge, d’agost 15, 2004
L'urpa cega del tigre
“Què és en definitiva, el passat,
sinó el que nosaltres decidim recordar?
AMY TAN
Una memòria, com ho diria?, d’aurores blaves, de silencis fecunds, només perceptibles perquè del mar m’arriba la fonda veu dels dies de glòria.
Un crepuscle encès damunt la platja, vora les barques, i l’oratjol fregant-me la pell salnitrosa.
Un silenci prim, a la tarda, que copsa l’absència dura, la fèrtil escuma blanca, les hores s’allarguen com les dunes del desert, mentre puja d’enllà no sé on el regust de salives mesclades al més bell principi de tots.
Damunt del paper arrugat del desig s’alça, poderosa, l’escriptura que llima l’aspre contorn de l’avenc on cauen gestes sense nom, unglades d’àcida pluja, sorda ràbia de fera muda.
El passat perviu només si nosaltres volem? ¿Com destriar, doncs, goig i dolor, l’amarga fel de les carícies, el calze que vàrem beure contra les cordes i la dolça fragància del plaer per ventura protegits per les mates de ginesta florida...?
Un silenci de fum i penombres buida la pineda, estotja records perfumats, fulles escampades pel vent que, d’amagat, escoltes, mentre cerques la senda del retorn.
Un silenci trenat pel temps eixorc i l’urpa cega del tigre banda fora de la gàbia, s’estén i et fibla com una nafra, et cou dins l’ànima com un carbó roent.
Jean Serra.Convocat Silenci. Ed.3i4
|
sinó el que nosaltres decidim recordar?
AMY TAN
Una memòria, com ho diria?, d’aurores blaves, de silencis fecunds, només perceptibles perquè del mar m’arriba la fonda veu dels dies de glòria.
Un crepuscle encès damunt la platja, vora les barques, i l’oratjol fregant-me la pell salnitrosa.
Un silenci prim, a la tarda, que copsa l’absència dura, la fèrtil escuma blanca, les hores s’allarguen com les dunes del desert, mentre puja d’enllà no sé on el regust de salives mesclades al més bell principi de tots.
Damunt del paper arrugat del desig s’alça, poderosa, l’escriptura que llima l’aspre contorn de l’avenc on cauen gestes sense nom, unglades d’àcida pluja, sorda ràbia de fera muda.
El passat perviu només si nosaltres volem? ¿Com destriar, doncs, goig i dolor, l’amarga fel de les carícies, el calze que vàrem beure contra les cordes i la dolça fragància del plaer per ventura protegits per les mates de ginesta florida...?
Un silenci de fum i penombres buida la pineda, estotja records perfumats, fulles escampades pel vent que, d’amagat, escoltes, mentre cerques la senda del retorn.
Un silenci trenat pel temps eixorc i l’urpa cega del tigre banda fora de la gàbia, s’estén i et fibla com una nafra, et cou dins l’ànima com un carbó roent.
Jean Serra.Convocat Silenci. Ed.3i4
dimarts, d’agost 03, 2004
San Diego Serenade
I never saw the morning 'til I stayed up all night
I never saw the sunshine 'til you turned out the light
I never saw my hometown until I stayed away too long
I never heard the melody, until I needed a song.
I never saw the white line, 'til I was leaving you behind
I never knew I needed you 'til I was caught up in a bind
I never spoke 'I love you' 'til I cursed you in vain,
I never felt my heartstrings until I nearly went insane.
I never saw the east coast 'til I move to the west
I never saw the moonlight until it shone off your breast
I never saw your heart 'til someone tried to steal,
tried to steal it away
I never saw your tears until they rolled down your face.
Tom Waits. The heart of saturday night (1974)
|
I never saw the sunshine 'til you turned out the light
I never saw my hometown until I stayed away too long
I never heard the melody, until I needed a song.
I never saw the white line, 'til I was leaving you behind
I never knew I needed you 'til I was caught up in a bind
I never spoke 'I love you' 'til I cursed you in vain,
I never felt my heartstrings until I nearly went insane.
I never saw the east coast 'til I move to the west
I never saw the moonlight until it shone off your breast
I never saw your heart 'til someone tried to steal,
tried to steal it away
I never saw your tears until they rolled down your face.
Tom Waits. The heart of saturday night (1974)
dimecres, de juliol 21, 2004
Estimada Marta (XV)
Lluny, Marta, lluny de tot i en solitud;
platja deserta, cambra closa, bosc
de grans silencis; tanta vida, tant
de tu i de mi pertot arreu que res
no ens escatima imatges: fonda arrel
que ens nodreix i que ens serva. Lentament
emergim de les aigües, xops de llum.
Que vibri l'arc que tensa cada mot
i cada gest i cada sentiment;
que el mar, llunyà, pregoni l'alt triomf
de la teva bellesa i del meu goig.
Lluny, Marta, lluny, l'esclat intens del blanc
restaura els límits que hem tant vulnerat.
No hi ha buidor ni fosca, i altre cop,
vida i no vida en un sol moviment,
m'omplo la pell i el pensament de tu
des de les hores mortes, talaiot.
Miquel Martí i Pol. Estimada Marta
|
platja deserta, cambra closa, bosc
de grans silencis; tanta vida, tant
de tu i de mi pertot arreu que res
no ens escatima imatges: fonda arrel
que ens nodreix i que ens serva. Lentament
emergim de les aigües, xops de llum.
Que vibri l'arc que tensa cada mot
i cada gest i cada sentiment;
que el mar, llunyà, pregoni l'alt triomf
de la teva bellesa i del meu goig.
Lluny, Marta, lluny, l'esclat intens del blanc
restaura els límits que hem tant vulnerat.
No hi ha buidor ni fosca, i altre cop,
vida i no vida en un sol moviment,
m'omplo la pell i el pensament de tu
des de les hores mortes, talaiot.
Miquel Martí i Pol. Estimada Marta
divendres, de juliol 09, 2004
El guany
Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
Joan Vinyoli
|
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
Joan Vinyoli
dijous, de juliol 01, 2004
Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel
Maria Mercè Marçal
|
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel
Maria Mercè Marçal
diumenge, de juny 27, 2004
Cementiri de Sinera (IV)
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Salvador Espriu
|
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Salvador Espriu
dimecres, de juny 23, 2004
Cançó Malaltissa
a M.T
Corren les nostres descàrregues com dos rius sempre plens
quan ens ho fem venir ben just al mateix temps.
No podem separar els nostres sexes àvids:
ens ajunta la força de tots els coits atàvics.
En els meus dintres, foc de fembra, dolç catau,
sento com entra i surt el teu punyal suau.
I arriba aquell ruixim, en un embat potent,
del teu vit al meu trau -el nostre gran moment-.
Martinabàs.(Per)versions. Ed. La Marrana
|
Corren les nostres descàrregues com dos rius sempre plens
quan ens ho fem venir ben just al mateix temps.
No podem separar els nostres sexes àvids:
ens ajunta la força de tots els coits atàvics.
En els meus dintres, foc de fembra, dolç catau,
sento com entra i surt el teu punyal suau.
I arriba aquell ruixim, en un embat potent,
del teu vit al meu trau -el nostre gran moment-.
Martinabàs.(Per)versions. Ed. La Marrana
Si em vaga...
Viuré, si em vaga encara de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
Josep Carner
|
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
Josep Carner
dimarts, de juny 22, 2004
Haikú
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
Miquel Martí i Pol.
(Haikús en temps de guerra. Ed.62)
|
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
Miquel Martí i Pol.
(Haikús en temps de guerra. Ed.62)
diumenge, de juny 20, 2004
Records
Tan estúpidament incoherents,
els records s'amunteguen, es disputen
el reduït espai de la memòria.
Algun preval durant un temps molt breu
damunt dels altres, fugaçment s'imposa
i és un llampec que il.lumina el desori.
Dos són ara els records entorn dels quals
gira l'eix del meu viure. Comparteixen,
però, el mateix espai, i no voldria
que mai l'un prevalgués damunt de l'altre
car de tots dos en rebo llum i força.
Miquel Martí i Pol.
(Quietud perduda -poesia inèdita-.Ed.62)
|
els records s'amunteguen, es disputen
el reduït espai de la memòria.
Algun preval durant un temps molt breu
damunt dels altres, fugaçment s'imposa
i és un llampec que il.lumina el desori.
Dos són ara els records entorn dels quals
gira l'eix del meu viure. Comparteixen,
però, el mateix espai, i no voldria
que mai l'un prevalgués damunt de l'altre
car de tots dos en rebo llum i força.
Miquel Martí i Pol.
(Quietud perduda -poesia inèdita-.Ed.62)
dissabte, de juny 19, 2004
Versos per a Anna
(fragment)
No hi ha llum com la llum amb què il.lumines
el món quan apareixes i t'acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
debades desxifrar tanta tenebra.
No hi ha mar com la mar amb què m'inundes
de puresa la pell en l'abraçada
quan arribes i els cossos s'entrellacen
en l'oblit del desert i les ombres
Marc Granell.Ed.Bromera
|
No hi ha llum com la llum amb què il.lumines
el món quan apareixes i t'acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
debades desxifrar tanta tenebra.
No hi ha mar com la mar amb què m'inundes
de puresa la pell en l'abraçada
quan arribes i els cossos s'entrellacen
en l'oblit del desert i les ombres
Marc Granell.Ed.Bromera
Potser
Potser només ens queden les paraules
com pedres o llambordes
per bastir-hi murs, ponts i camins
que ens menin a l’esperança
Fora d’aquest clos fet d’hores buides
Atzucac.
Potser només un gest,
paraules enllà
per donar-nos un nom :
Nosaltres
|
com pedres o llambordes
per bastir-hi murs, ponts i camins
que ens menin a l’esperança
Fora d’aquest clos fet d’hores buides
Atzucac.
Potser només un gest,
paraules enllà
per donar-nos un nom :
Nosaltres
